una historia de ayer o de mañana…

El fotògraf d’aquesta història és andaluz, d’Almeria. De la terra dels deserts que bullen, les platges límpides i els plàstics enverinats dels hivernacles. La cançó catalana va arribar a les seves oïdes molt aviat i el va captivar. Segurament va ser haches un dels motius, entre d’altres, perquè decidís traslladar la seva residència a Barcelona uns quanta anys més tard. Lluís Llach va ser una d’aquestes veus –i continguts- que li van fer pensar que Catalunya era un país petit, geogràficament parlant, pero gran i ric en cultura. Després, el fotògraf es va fer fotògraf i va arribar a treballar per a moles dels noms que durant la seva infantesa l’havien impactat. Va retratar pràcticament tots els seus mites que, devia ser un fòtograf rar, non eren dels Estats Units sinó, gairebé tots, dels Països Catalans. Fins i tot va retratar el mateix Llach. Quan el fotògraf va decidir, al costat d’un periodista català d’origen canari/castellà, contar la trajectòria del cantautor de Verges a partir d’una collecció de fotografies actuals, no sabia fins a quin punt aquesta empresa seria costosa i difícil. No sabia que era gairebé imposible. Ni s’ho plantejava. Verges, Porrera, Parlavà, Perpinyà, Atenes, Madrid, Ítaca, Gasteiz (Vitòria), Barcelona i tants i tants altres llocs. I moltíssims personatges que d’una manera o d’una altra han tingut a veure en la vida o l’obra del cantautor. Solament des de l’admiració, l’afecte i l’agraïment es podia abordar un projecte d’aquestes característiques. D’altra banda, el fotògraf i el periodista van tenir sempre la confiança i la complicitat del mateix Lluis Llach. I aixo va ser fonamental per a arribar a bon port en haches “viatge a Ítaca” per la vida i obra del cantautor de Verges. El fotògraf va fotografiar i fotografiar, establint en la majoria dels casos una tal complicitat amb els paisatges i els individus que va reunir, al final, una interessant collecció d’imatges preses avui, però que, com penjada en el temps, podia narrar una història d’ahir o de demà, fonent tots els temps en un de sol: sempre.

Juan Miguel Morales